Història

El nucli principal de la població està situat al sud del municipi, a la vora del riu Ter, sobre una terrassa fluvial.

El primer edifici del qual es té notícia és el Castell de Montesquiu, documentat l’any 1285.

A partir de la segona meitat del s. XIX Montesquiu va créixer considerablement degut a les fàbriques tèxtils que es van instal·lar a la riba del riu Ter.

Durant quasi quatre segles d’existència Montesquiu es va anar desenvolupant com un barri de la població veïna de Sant Quirze de Besora, de la qual depenia territorialment i administrativa; finalment al 25 d’agost de l’any 1934, Montesquiu va aconseguir la independència, i es va convertir, així, en municipi.

L'edifici situat al camí Ral anomenat “La Ferreria Vella” és conegut com el més antic del municipi, consta com ja el 1558 era una ferreria. Gràcies a un pergamí datat en aquest mateix any és sabut que el ferrer que s'establí a Montesquiu, era fill del ferrer que regentava la ferreria d'Aiguafreda.

Parem-nos a imaginar com ha estat la vida dels habitants de Montesquiu durant els darrers segles. Tot i que la revolució industrial va estendre's per la conca del riu Ter a mitjan segle XIX i va fer arribar la industrialització a Montesquiu i la Farga de Bebié, hem de pensar que fins a mitjan segle XX les famílies vivien l'economia de subsistència en molts aspectes.

L'economia de subsistència es regia per l'autosuficiència dels individus, era la lluita per la supervivència. Les llars feien mans i mànigues per aconseguir satisfer les seves necessitats més bàsiques i els veïns s'ajudaven si es podia. Inclús els menuts de la casa ajudaven en el que podien tot i la seva curta edat.

Entre principis i mitjans del segle XVII qui s'establia al veïnat de Montesquiu havia de comprar les terres a Lluís de Descatllar, amo del terme i propietari del castell de Besora i del castell de Montesquiu.

Sota aquest domini senyorial creixia el poble, amb 12 famílies el 1589, 59 el 1686 i 73 el 1791.

El camí Ral, que comunicava Barcelona passant per Vic, Ripoll fins a la Cerdanya, fou una important via de comunicació. Les construccions que s'hi van anar bastint al seu redós, van donar origen al poble. Com l'hostal de la Marxanda, el qual es té constància que estava situat on ara hi ha l'actual l'ajuntament. Sabem que als voltants de l'any 1632 donava repòs als viatgers que passaven per aquesta via.

Les llars acollien a tota la família, des dels avis fins als nombrosos fills. La casa típica de Montesquiu es confecciona d'acord amb les necessitats d'aquests segles. Essent habitatge i taller alhora, amb un pati interior per a l'hort i animals i una alçada de tres plantes amb baixos, pis i golfes.

Els homes eren mestres d'ofici al qual dedicaven part de la jornada, eren ajudats en les tasques del seu ofici per la resta de la família. A finals del segle XVII i principis del XVIII la majoria formaven part de gremis i d'entre els oficis trobem principalment paraires i teixidors, però també el de sastre, mestre de casa, traginer, baster, bracer, ferrer, hostaler, cordoner i pescador.

La dona era la que coordinava i realitzava gran part de la multitud de tasques de la llar. Tant de cuidar de grans i petits com de treballar l'hort, cuidar els animals i confeccionar i netejar les peces de roba. Com la resta de la família també ajudava a l'ofici de l'home.

A moltes cases també es treballava alguna vessana de blat i farratges i alguna bassa de cànem. Principalment les famílies de paraires i teixidors.

Arribem així a finals del segle XVIII, quan apareixen símptomes de crisi en el sector tèxtil i el gremi de paraires i teixidors s'enfonsa al primer terç del segle XIX.

A mitjan segle XIX la producció passa a ser industrial. Gràcies a l'aprofitament de l'aigua del Ter pobles com Manlleu i Roda de Ter passen a ser pioners de la indústria tèxtil cotonera. A Sant Quirze comencen a produir les fàbriques de Can Guixà i Can Trinxet. Així doncs, donaven feina a molts Montesquiuencs, els que no hi treballaven es dedicaven principalment a la feina de llenyataires.

No va ser fins a l'última dècada del segle XIX que l'amo del castell de Montesquiu, Adolf Juncadella, troba una oportunitat de negoci en la producció de carbur de calci, combustible utilitzat a les llums de gas. Així doncs, el 1895 crea dues indústries dins dels seus dominis, el Carbur de Dalt i el Carbur de Baix.

Les oportunitats laborals produeixen un notable increment de la població i això, també modifica l'estructura dels nous edificis per augmentar la seva capacitat. Passen a tenir una planta baixa amb espai per instal·lar-hi comerços, dues o tres plantes d'habitatge i les golfes. A finals del segle XIX afloren multitud de comerços i en molts aspectes es comença a abandonar l'economia de subsistència. Cal recordar que no va ser fins al primer terç del segle XX quan prolifera l'ús de vehicles de motor i l'electrificació. Al parc automobilístic i predominaven els camions que s'utilitzaven per a mercaderies i uns pocs automòbils que estaven a l'abast de molt pocs. Per tant, les xarxes d'abastament eren locals, com a molt comarcals.

Ja en època dels gremis moltes famílies venien i distribuïen la seva minsa producció a la comarca. La comercialització es feia per comanda particular, o bé se n'encarregaven els paraires. Tot i que moltes cases ja tenien una petita botiga al costat de l'obrador. Els gremis i les pròpies institucions eren les que protegien el mercat de l'intrusisme i alhora regulaven els preus i les qualitats dels productes. Un cop van arribar els corrents liberals i es van obrir els mercats al lliure joc de l'oferta i la demanda va canviar el paradigma. La majoria volien comercialitzar les seves produccions intentant aconseguir el màxim benefici per unitat de producció; però, paradoxalment, l'increment de preus posava en perill la subsistència mateixa de la major part dels consumidors urbans. L'economia de subsistència va donar pas a un mercat on prosperaven els intermediaris. A molts pobles com Montesquiu el nombre de comerços es va veure incrementat en gran manera. Osona va ser una de les comarques on més es va incrementar el nombre de comerciants dins la població activa. Si el 1900 un 11,6% de la població activa d'Osona es dedicava al comerç, el 1930 ho eren un 16%. En l'època de la Segona República no només es va consolidar el comerç local, sinó també els mercats que s'articulaven entorn l'eix format per les poblacions properes a Centelles, Vic, Manlleu, Roda i Torelló. A Montesquiu mateix, un individu podia satisfer les seves necessitats bàsiques de consum sense sortir del poble. Es comptava amb múltiples bars i bars-restaurant, unes quantes botigues de queviures i forn de pa. També comerços relacionats amb la roba i el calçat i amb la imatge personal com barberies i perruqueries.

Amb l’època anteriormente mencionada de la revolución industrial, molts obrers de Montesquiu es comencen a organitzar per defensar-se dels abusos del capitalisme mitjançant el moviment obrer organitzat. Per un costat amb el mutualisme obrer com va ser el "Montepío de Montesquiu" sorgit l'any 1882 i per l'altra amb el cooperativisme l'any 1890 amb l'aparició de la cooperativa "Amistad Montisquense". El 25 de maig de 1900 es fundà la Societat Centre Obrer Recreatiu de Montesquiu. D’entre els seus 8 socis fundadors i consta Josep Genollà i Horts líder del moviment obrer de l’època i fill de Montesquiu. Van iniciar les seves activitats a una seu que tenien llogada. Els centres i ateneus eren els promotors de la cultura i l’oci entre el proletariat, en una època en que només hi tenien accés les classes benestants. La Societat Centre Obrer Recreatiu de Montesquiu va ser pionera en el foment del teatre a Montesquiu, l’activitat teatral va tenir una gran acceptació entre la població sent l’activitat predilecta del poble durant la major part del segle passat. Sabem que al desembre de 1906 ja es feien representacions teatrals.

L’any 1920 la societat es desnonada de la seva seu. El desànim és generalitzat i aquests es plantejen dissoldre’s. Sabem per un croquis de l’actual edifici del centre obrer dibuixat a ma trobat dins un llibre de la col·lecció personal de Josep Genollà que ell va ser una de les veus impulsores de la construcció de la nova seu, en la qual hi treballarà de conserge fins l’any de la seva mort, el 1925. L’edifici es va construir sobre una primera parcel·la i es va anar ampliant amb la compra de dues altres parcel·les.

La planta baixa albergava el teatre, amb el respectiu galliner. La primera planta era una sala d’esbarjo amb taules i billar, també tenia un taulell per al bar del centre obrer.

Els obrers no només treballaven al carbur o a les fabriques tèxtils de Sant Quirze de Besora, sinó que també molts es desplaçaven cada dia a La Farga de Bebié que es troba a uns 3 quilòmetres. La Farga era un petit nucli de població construït al voltant de dues fàbriques dedicades a la producció de tèxtil, va ser fundada l'any 1895 pel suís Edmond Bebié. L'any 1940 gran part de l'extensió de la colònia se segrega del municipi de Les Llosses i s'annexa al terme municipal de Montesquiu. Així doncs, el poble arribà al seu màxim històric l'any 1960 amb un total de 1.238 habitants. Posteriorment, la població inicia una davallada a causa del declivi de les indústries riberenques i el nombre descendeix fins als 822 habitants l'any 2001.

Per saber-ne més:

MOLINA MORENO, José Antonio (2011) L’ensenyament a Montesquiu (1875-1975). Témenos Edicions. Barcelona.

MOLINA MORENO, José Antonio (2015): L’Amistat. Cooperativa obrera de consum. Montesquiu. Imprès a Maideu, SL: Ripoll

MOLINA MORENO, José Antonio (2019): En temps de Josep Genollà. Societat i moviment obrer a Montesquiu. Montesquiu.

MOLINA MORENO, José Antonio (2022): Montesquiu: poble obrer i republicà (1931-1939). Montesquiu: José Antonio Molina Moreno.

MOLINA MORENO, José Antonio (2011) L’ensenyament a Montesquiu (1875-1975). Témenos Edicions. Barcelona.

MOLINA MORENO, José Antonio (2023): Montesquiu sota el franquisme (1939-1975). Montesquiu: José Antonio Molina Moreno.

Proximament: Francesc Roma i Casanovas (2024): República, Guerra Civil i primer franquisme a  Sant Quirze de Besora i Montesquiu (1931-1949)

A Montesquiu, s’hi ha lliurat diverses batalles:

• 20 de març de 1714 - guerra de Successió (1702-1714) https://www.montesquiu.cat/el-municipi/turisme/commemoracio-de-la-batalla-de-montesquiu-de-1714/
• 4 d’octubre de 1836 - Primera Guerra Carlina https://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Montesquiu
• 5 de maig de 1937 - Fets de maig de 1937

Altres fets a destacar durant el transcurs del segle XX han estat:

·L’independència de Montesquiu, que fins el 25 d’agost de 1934 havia estat un barri del poble veí, Sant Quirze de Besora

A principis del segle XVIII Montesquiu era ja un nucli de formació superior a les cinquanta famílies. Així doncs, en ser un nucli amb certa entitat els seus habitants tenien el desig de comptar amb una església pròpia. Aquest desig no es va quedar aquí, ja que el 1779 es formalitza la petició a Vic perquè Montesquiu tingués el seu propi vicari, i no un de compartit amb Sant Quirze. La independència del terme parroquial no s'aconseguí fins a l'any 1878 amb la creació de la parròquia de Montesquiu. Ja en aquest segle no només es va mostrar un sentiment primerenc d'independència pel que fa a l'aspecte religiós, sinó també en l'aspecte comercial. Cal pensar que Sant Quirze de Besora era el nucli gran de població i, per tant, exercia el monopoli de la majoria dels serveis. Així és com l'any 1731 els veïns van exercir una súplica al comte de Santa Coloma, actual propietari del castell per a sol·licitar un permís comercial, ja que a Montesquiu i faltava una botiga, la súplica deia: "cada dia va creciendo en el lugar el comercio, siendo casi igual en viviendas y casas al lugar de Sant Quirze... solicitan el permiso de tener tienda y botica para vender vino".

Les barreres geogràfiques també eren un motiu més per motivar el desig d'independència. Testimonis escrits ho expressen, el 1779, amb aquestes paraules: "dista de [...] Sant Quirze más de media hora encontrando en el camino un riachuelo nombrado Ribera que tiene grandes avenidas en forma que en años proximos pasados la tuvo tal que haviendo venido grueso no podia irse ni volverse de la parroquial a dicho lugar" també alegen que molts vells i malalts no poden anar a missa, sobretot en temps d'hivern i de pluges.

Arribats al segle XIX 1840 trobem un altre exemple del desig d'independència que cada cop s'anava arrelant més. Un grup de caps de casa va presentar una queixa al govern civil de Barcelona al·legant que la distància amb Sant Quirze era causa de perjudicis i de ser mal atesos els habitants de Montesquiu. Ja en aquella època formaven part del consistori de Sant Quirze un o dos regidors i un síndic. També més tard moltes organitzacions socials com cooperatives de Sant Quirze comptaven amb una secció de socis de Montesquiu i també existia la figura d'alcalde de barri que era com un batlle del barri de Montesquiu.

Aquest segle XIX va suposar també l'aparició d'un motiu més per a la independència, com va ser l'accentuació de les diferències socioeconòmiques entre els pobladors de Montesquiu i els de Sant Quirze. Mentre que al segle XVII i XVIII el poder econòmic als dos pobles recau en mans del Gremi de Paraires i Teixidors al segle XIX arriba la industrialització a Sant Quirze i amb ella grans noms de nova burgesia catalana que s'estableixen a Sant Quirze, com és el cas de la família Guixà i la família Trinxet. Aquests es van sumar a la resta de propietaris que manaven a Sant Quirze com són els Domingo, els Coma, els Espadaler i els Escarrà d'entre altres. Això accentua encara més el monopoli comercial i industrial de Sant Quirze vers Montesquiu. No és estrany doncs que sent un poble fabril i amb una condició econòmica inferior a la del poble veí Montesquiu es desmarqui ideològicament predominant les esquerres i sigui un focus de resistència del moviment obrer amb la presència entre els seus veïns de l'important líder del moviment obrer Josep Genollà i Horts que era fill de Montesquiu.

Per l'altra banda, Montesquiu també ha estat subjugada sempre a la presència del senyor del castell. Ja des dels inicis els veïns han comprat o llogat les terres del poble als diferents propietaris que ha tingut el castell. La propietat del castell també ha influït molts cops en les decisions polítiques i socials del municipi. Així i tot, el castell esdevenia una propietat més i en molt poques ocasions els amos hi han residit de forma estable. L'arribada de l'última família que ha estat propietària del castell va ser la que va fer palesa les tibantors entre veïns i amos. Els Juncadella eren una família de burgesos provinents de Barcelona, amb esperit d'empresaris van impulsar el projecte de la fàbrica del carbur als terrenys de la seva propietat. La seva activitat a la zona era notable i van sumar-se a la llista de terratinents i industrials que controlaven les riqueses naturals i els poders econòmics i polítics de Sant Quirze. L'any 1899 els Juncadella van demanar substituir una palanca de fusta situada al carrer Major que travessava el riu i connectava amb la seva propietat. Era també el camí que portava a Llaers i Besora i s'utilitzava per portar el bestiar a abeurar al riu. Els Juncadella van finançar un pont metàl·lic donant per entès que podria ser usat per tothom. La sorpresa va ser quan els veïns en voler creuar es van trobar amb el camí obstruït i un cartell on posava "camí particular".

Tot i que no va ser d'un dia per l'altre, ja que la voluntat d'esdevenir un poble independent va anar construint-se al llarg dels segles. Finalment, al març de l'any 1934 es va fer la primera proposta perquè la segregació es fes realitat. La va realitzar una comissió constituïda per Damià Balmes, Miquel Roma, Joan Freixa, Jaume Parramon i Antoni Mora i anava avalada amb la firma de 639 Montesquiuencs. Tot i que la major part del consistori santquirzenc s'hi va oposar, els dos vots a favor de membres d'esquerra republicana de Sant Quirze com eren en Roma i en Reixac van fer-ho possible. El 25 d'agost de 1934 es va fer oficial la independència de Montesquiu. Tot i que avui en dia oblidades, va haver-hi alguna represàlia. El 1935 el consistori santquirzenc va treure el nom de Montesquiu de l'estació de ferrocarril, que no es va tornar a recuperar fins a l'any 1977. Per altra banda, a Montesquiu el 2 de setembre es va rebre la visita del president Lluís Companys amb motiu de la celebració per la independència del municipi. Durant molts anys a Montesquiu s'ha celebrat a l'agost l'aniversari de la independència municipal. En els seus inicis se celebrava els primers dies de setembre.

Per saber-ne més:

PLADEVALL I FONT, Antoni (1978): Montesquiu. Notícia històrica. En el centenari de la creació de la parròquia. Montesquiu: Parròquia de Montesquiu. Impremta Planàs, Sant Hipòlit de Voltregà.

·L’impacte de la guerra civil al poble i les represàlies d’aquesta

La guerra civil va resultar en una manca absoluta de recursos econòmics i el deteriorament de les infraestructures públiques era notori. Les primeres obres públiques que es van realitzar dins del municipi després de la guerra civil eren d'abast provincial amb motiu de les riuades de l'any 1940. Les intervencions que van seguir a aquesta, com és el cas de la Font dels Tells, van ser a proposta del consistori municipal. Hem de tenir en compte la marginació que va patir Montesquiu a causa del seu passat republicà. Que es va accentuar a causa dels fets que van succeir al poble al referèndum de 1947.

Acabada la Segona Guerra Mundial, Espanya va quedar aïllada internacionalment. Tampoc va accedir a la O.N.U., en un moment en què els integrants d'aquesta organització debatien sobre quina postura prendre davant la dictadura franquista. Per alleugerir aquesta pressió el règim franquista va proposar un referèndum per Mitjançant aquest referèndum es proposava aprovar una llei que estipulava específicament que Franco era el Cap d'Estat de manera vitalícia o fins que ell volgués renunciar, i alhora que Espanya es restablia com a Regne. La llei també donava la facultat al dictador de nomenar el seu successor com a Cap d'Estat, i establia que aquesta persona seria reconeguda com a rei o regent. Per això d'alguna manera s'interpretava com que en morir o renunciar Franco es restabliria la monarquia a Espanya.

Montesquiu, com la resta de pobles, va celebrar la votació. La sorpresa va ser majúscula quan es van descobrir els resultats. Amb 131 vots en blanc 123 vots a favor del SI i 136 vots a favor del NO. Això significava que, mentre els resultats en l'àmbit estatal van ser del 93% dels vots a favor, a Montesquiu hi va guanyar el NO. Amb aquesta votació la població de Montesquiu es va oposar públicament al règim franquista amb les represàlies que aquest fet podia comportar. Es va parlar arreu de Montesquiu i molts es meravellaven de la valentia del poble en uns temps en què manifestar el que es pensava era tota una heroïcitat.

No cal dir, l’inmens nombre de persones assassinades, represaliades i exiliades que la confrontació va provocar. D’entre totes elles remarquem l’afusellament de l’alcalde de Montesquiu Leandre Salomó Torné per formar part del comitè revolucionari del poble, així com de l’Ajuntament amb els càrrecs de conseller i alcalde. I de l’exili de Damià Balmes i Pons i la seva família a Xile amb el vaixell Winnipeg, es va exiliar degut al fet de ser perseguit pels mateixos motius que Leandre Salomó Torné.

Per saber-ne més:

MOLINA MORENO, José Antonio (2022): Montesquiu: poble obrer i republicà (1931-1939). Montesquiu: José Antonio Molina Moreno.

MOLINA MORENO, José Antonio (2023): Montesquiu sota el franquisme (1939-1975). Montesquiu: José Antonio Molina Moreno.

MOLINA MORENO, José Antonio (2009): La Família Portús, víctima de la represión franquista.  Montesquiu.

Proximament: Francesc Roma i Casanovas (2024): República, Guerra Civil i primer franquisme a  Sant Quirze de Besora i Montesquiu (1931-1949)